Biografia
Biografia de l’artista
Alex Amengual (Mallorca, 1970) és un artista visual que viu i fa feina entre Sa Pobla i Londres. La seva obra descansa sobre una convicció forjada al llarg de quatre dècades darrere la càmera: que la bellesa superficial és el de menys en una imatge, i que allò que perdura en una obra és la seva càrrega emocional. La fotografia continua present en la seva pràctica no com a fi, sinó com a instrument: la càmera trasllada elements del món natural —el cos, la terra, una xarxa de pesca— a la pantalla de serigrafia, des d’on tornen a entrar dins l’obra per la mà.
El seu tema és el vincle entre les persones i el lloc, abordat a través de la matèria física del lloc mateix. A Corpus Terra (2025) va moldre la terra agrícola de Sa Pobla —el poble on viu, on va néixer el seu fill i on va morir son pare— fins a fer-ne un pigment lligat amb una gota de la seva pròpia sang, i hi va imprimir l’empremta del seu propi cos: una meditació sobre la presència, la permanència i la terra que ens alimenta i ens acull. Un nou cos d’obra el du ara de la terra cap a la costa i la mar: pintures fetes amb acrílic diluït en aigua de la mar i treballades amb xarxes de pescadors, damunt les quals es serigrafia una xarxa fotografiada, allò fet per l’home interactuant amb allò natural. Plegats, els dos cossos d’obra descriuen la vida illenca amb ulls d’illenc —la unió de la terra que trepitjam i la mar que ens enrevolta—, una recerca que no s’atura d’eixamplar-se. Fill d’artista, Amengual entén aquesta atenció al que roman —d’un lloc, d’una persona, d’un gest— com una herència.
Amengual ha exposat a Espanya, el Regne Unit i els Estats Units. Corpus Terra es va mostrar per primera vegada a Es Corro, Sa Pobla (2025), i actualment és de gira amb l’exposició col·lectiva De Meninas Va, que el 2026 ha passat per la Casa de Cultura (Felanitx), el Centre d’Art Sa Quartera (Inca), Sant Crist (S’Arracó) i la Sala de Plens de l’Ajuntament d’Andratx, i que obrirà pròximament, a l’octubre, a la Sala del Rosser (Ciutadella, Menorca). La col·lectiva Reinterpretant Sant Antoni, també en curs, s’ha pogut veure a Can Soler (Sa Pobla) i Ca na Polida (Campanet). Entre les seves exposicions anteriors hi ha el Centro Cultural Sa Nostra, Palma (2002), Projectile Arts, Nova York (2003), i galeries de Manchester i Escòcia. La seva obra forma part de col·leccions privades nacionals i internacionals.
Declaració de l’artista
Som un artista visual de Mallorca i visc i faig feina entre Sa Pobla i Londres. Quatre dècades darrere la càmera m’han ensenyat una lliçó que perdura: que la bellesa superficial és el de menys en una imatge. Allò que roman en una obra —com en un rostre, com en un lloc— és la seva càrrega emocional. Tot el que faig neix aquí.
La fotografia continua sent la meva manera de mirar, però ja no és el meu destí. Empr la càmera per traslladar elements del món natural —el meu propi cos, la terra, una xarxa de pesca— a la pantalla de serigrafia, des d’on tornen a l’obra per la mà. La pantalla em serveix en els dos registres del gravat: algunes obres existeixen com a edicions, dins la tradició fotogràfica; moltes altres hi passen a la manera del monotip: cada impressió és una variant, treballada i pintada perquè existeixi una sola vegada.
El meu tema és el vincle entre les persones i el lloc, i l’abord a través de la matèria del lloc mateix. A Corpus Terra vaig moldre la terra agrícola de Sa Pobla —on visc, on va néixer el meu fill i on va morir mon pare— fins a fer-ne un pigment lligat amb una gota de la meva pròpia sang, i amb ell vaig imprimir l’empremta del meu propi cos. Un nou cos d’obra em du ara de la terra cap a la costa i la mar: diluesc l’acrílic en aigua de la mar i treball les pintures amb xarxes de pescadors del port, i llavors imprimesc una xarxa fotografiada damunt cada mar acabada — allò fet per l’home interactuant amb allò natural.
Aquests dos cossos d’obra pertanyen a un mateix pensament. La gent de la terra cultiva el seu aliment en el mateix sòl on enterra els seus morts; la gent de la mar treu el seu aliment de la mateixa aigua que acull els seus. El sosteniment i la pèrdua comparteixen un sol element, i és amb aquest element que pint. Això és la vida illenca vista amb ulls d’illenc —la terra que trepitjam i la mar que ens enrevolta—, i és una recerca que esper que m’ocupi la resta de la meva carrera.
Mon pare era artista, i entenc el que faig com una continuació d’allò que ell va començar: una atenció al que roman —d’un lloc, d’una persona, d’un gest—. A l’espectador només li deman el que l’obra em va demanar a mi: quedar-s’hi el temps suficient per deixar de mirar i començar a sentir.